continuació 1

Va baixar cuidadosament les escales de pedra , estaven desgastades , per el pas del temps . De sobte va pensar , que ...com avia arribat allà ?, i.. en Hakers? que se’n havia fet d’ell?.

Ara baixava les escales amb mes velocitat .

I de sobte va nota que xocava amb algú .Aquell moment el troba a la seva ment , un esbós borrós. Va ser massa ràpid. Però per sort es va poder aferrar a la barana i no caure de morros per totes les escales , que n’eren moltes.

Es va trobar amb uns ulls clars i petits , afinats com els de un gat.

Era un noia , jove , una mica mes gran que ella

-Quin susto que mas parit tia!-Va exclamar aquella noia .Però de sobta va veure que la Neily la mirava amb ulls impacients , de una presentació.-Em dic Greinel , soc la que porta tot aquet castellet. I no em preguntis el que faig. També estudio aquí , suposo que tu ets nova, no?

Va somriure i li va donar la ma

-Em dic Neily, encantada.-Va deixar veure el seu somriure mes servicial que va poder. Anava vestida amb una samarreta que va trobar per aquella motxilla que , no sabia ni que l’havia posat allà dins , era la mes presentable que tenia. Portava els mateixos texans que portava ahir a nit, però , per sort els tenia eixuts. Li quedaven molt be , per que se li arrapaven al cos i la feien mes esvelta i prima.

-Jo marxo que faig tard –I sen va anar sense dir res mes

Neily va seguir el seu camí.

Admir - L'estrella

LA ARRIVADA

Regnava el silenci ,la montanya era coberta de neu, neu gruixuda , que o cobria tot. Va agafar una bocanada d’aire fresc , era increïble que hagués pogut arribar , amb els maltranguls que acabava de passar , ho volia deixar tot enrera.

Va somriure i va agafar la cartera que la havia deixat a terra .

Estava a la montanya d’en Cleveland. En Cleveland era un home que havia viscut en aquella montanya des de feia cecles , un mag, un mag estrany, que en deien , un mag de màgia negra .

Deien que era un home malvat, que havia raptat nens i destrossat cases . Que era tenebrós i silenciós com un gat .

Però amb ell , amb la Neily, l’i era igual , no s’ho creia tot allò , i no tornaria en rera per uns rumors , a mes no volia tornar en rera , ara ja no.

Es va muntar al seu cavall , en Haker , era un cavall blanc , com la neu que hi havia per les muntanyes .Era veloç i ràpid de reflexos .El va criar des de petit , sempre anaven juntes a les aventures.

S’anava fent de nit , i començava a nevar , tenien que trobar un cova o una caseta de camp que els deixessin passar la nit , o si no els llops...

Va sentir una esgarrifança en pensar en allò que va decidir que tenia que continuar el camí , fos o no de nit , per lo menys fins trobar algun lloc per arraulir-se d’avant el foc.

.

(0)

Ja feia estona que anaven sense camí , i la Neily ja tenia els peus freds , tremolava de fred , estava agafada al coll del cavall per sentir una mica la calor que desprenia

Ja , feia mes de una hora que caminaven sense cap referència , no i veien res , només la llum de la lluna plena , els deixava veure els arbres .

De sobten una veu li va sonar al darrera .

Era una figura que no es veia del tot clara , però era un noi.

Era una veu fina , suau.

- Hola Neily – va dir la veu

La Neily nerviosa es va posar recte , i va mirar en rera .

- Qui ets? –va preguntar amb cert nerviosisme.

- No ten recordes de mi?- va afegir la veu

- Tu...- va balbucejar

- T’ajudaré , em dic Peter, has somiat molts cops amb mi ...

Ell es va treure la caputxa que portava a sobre del cap , per protegir-se del fred , i va encendre la llum d’una espelma que hi havia a dins d’una caixa de vidre subjectada per una nansa .

La neu li queia suaument per les espatlles , li acariciaven al cabells .

Ara el dos es van veure els rostres , ella tremolava de fred, estava tota coberta de neu.

Ell estava a sobre d’un cavall ,i la mirava fixament, amb un aire de respecte .

Devia tenir uns 15 anys , ere morene amb una cabellera espessa , ulls verds i amb la cara rodona, era mes alta que ella.

- Veus?. Aquest collaret, te un dibuix , es un dibuix especial , et sona?

Ella va vacil·là un moment ... se la va quedar mirant i van estar uns segons en silenci.

- Si.- Va dir tremolant de fred

- Tens un taca de naixement idèntica .- Va afirmar ell

- Com... com ho saps?

-A l’esquena , petita.- El va tallar, es va quedar mirant-se un davant de l’altre –Que noia anem,o et vols congelar ?

-A on? . –va gosar dir

- Mira ,a mi més igual que agafis una pulmonia, però amb en Cleveland no , es a dir , em fas el favor de acompanyar-me ?

Ella va fer que si amb el cap i el va seguir Cada cop es sentia mes dèbil i notava que en Hakers també

Va treure de la butxaca petita de la bossa un cubet de sucre i li va donar a en Hakers

Al cap d’una estona de caminar i caminar , ella es va adormir.

Mentre estava adormida va sentir parlar ...

- Està gelada–Va dir una veu

- Si , l’ai trobat mig moribunda i ...

- Clar , com que el senyor Peter es fora i mai li passa res , per que ajudarem als altres?- Va replicar en to burleta aquella veu

- Escolta , ja ei fet prou en portar-la aquí , o sigui , que menys queixes , d’acord?

- Mira jo marxo , que aquí no haig de fer res .

Peter li passava un drap moll calent per el cap , o feia amb suavitat, amb delicadesa .

Es trobaven en mig d’una cambra , molt ven decorada , amb tons rústics , hi havia una sola finestra per on es podia veure l’exterior.

La noia es va despertar i sel va quedar mirant amb els ulls endormiscats

- Tens encara febre? - Li va preguntar en Peter

- Em sembla que no. – Va respondre la Neily

- D’oncs jo ja marxo.

- Que faig?

- Tens que baixar a baix la sala principal, allà es on t’espera en Cleveland-

- I tu que faràs?- Li va dir tímidament la Neily

- Aniré a la biblioteca , no ho sé.

- En Cleveland , es aquell home que ha estat abans no?

- En efecte, mira jo tinc que marxar i tu també , es a dir que .. ja ens veurem per aquí

Peter anava agafant les tovalloles molles i les posava a una assafata , li en va deixar una sobre del llit . Llavors va marxar.

Reena-neily

Laura, va acariciar suaument els cabells den Chris, ella estava pàlida i amb els ulls enfocats amb una altra direcció.
Amb aquell moment en Chris es va maleir de averla portat amb aquell lloc tan fosc i mort .
Com se li avia acudit ?,era patètic .

-No dorms?
Ella va fer que no amb el cap.
Es va possar a mirar el cel que els il·luminava als dos .
La va veure perfectament ,per que aquella nit era lluna plena , i desprenia una claror radiant , solida, diferent de les altres .

En Chris es va fregar els ulls.
-No et tenia que aver arrossegat fins aqui
Ella li v afer alçar el cap per mirarli els ulls
-No m’has arrossegat chris , jo ei vingut amb una idea perfectament aclarida de aquest lloc.
Ja m’imaginava aquestes situacions , nens malalts , mares sense poder alimentar als seus fils , pares que no troben les seves famílies...aixó es una guerra , i no tindrie que passar .
No es mes que un mal son per aquestes persones , persones que estan buscant dia i nit els seus fills que son morts , persones que no han menjat des de fa mes de una setmana .
-Aon tens la ferida? –la va tallar .- No em diguis que et pensaves que no ho sabia.
-No es res ...
-Se que t’ho va fer aquell gos que quidabes , aquell maleit gos que li donaves e teu dinar .. per deu Laura en que penses!! Es una guerra , necessites menjar , vols acavar enmalaltin?
-Deixam en pau , no necessito que ningú em leccioni , em se quidar de mi mateixa.-Ella es va possar d’esquena a ell .

En Chris la va abraçar , i ella en va cedir .
En Chris en aquell moment , volia estar lluny del lloc on eren , lluny de aquell horrible lloc que semblava que no tenia sortida, però ho tenia que fer , havia anat a quidar i curar res mes .

Deixo el comencament del llibre de laura gallego.(amb castellà).
Llevaba todo el día teniendo una extraña intuición con respecto a su casa y a sus padres . No habría sabido decir de qué se trataba, pero tampoco había podido evitar llamar a su madre el medidía , para asegurarse de que los dos estaban bien , y lo había encontrado todo en orden . Sin enbargo , apenas un rato antes, al salir del colegio , habia sentido que aquel molesto prsentimiento que lo había acosado durante todo el día regresava con más fureza.
Sin ningún motivo aparente , intuía que su familia estaba en peligro. Y sabia que era absurdo , sabía que no tenía una explicación racional para aqquella sensación, pero no podia evitarlo . Tenía que llegar a casa cuanto antes y comprovar que tdo marchaba bien .

Quando llegó a la granja, por fin , el corazón estaba apunto de estallar del esfuerzo. Dejó la bicicleta tirada junto al cobertizo , sin preoquparse por guardarla , y corrió hacia la entrada.

Se detuvo de pronto , son el corazón latiéndole con fuerza.

Joker , su perro , no había acudido a recibirlo , como todos los días. Tampoco se oían sus ladridos desde la parte posterior de la granja . <> , s dijo Jack , intentando calmarse.

No pudo evitarlo , sin envargo.Echó a correr de nuevo hacia la puerta de la casa. La halló entreabierta y entró.

Algo le detuvo.

En apariencia ,todo parecía normal. La luz del salón estaba encendida , se oía el murmullo apagdo del televisor . Pero se respiraba un ambiente extraño.

Temblando, entró en el salón . Su padre estaba sentado en el sofá , frente al televisior , de espaldas a él. Podía ver su cabeza descansando sobre el espaldo.
-Papà..
No hubo respuresta . En la televisión ponían un estúpido programa de imitadores de cantantes famosos , y Jack
se aferró desesperadamente a la idea de que era lógico que su padre se hubiese quedado dormido.

Rodeó el sofá y , tras un breve instante de vacilación , miró a su padre a la cara.

Estaba inmóvil , pálido, con los ojos abiertos de par en par , desenfocados, mirando a ninguna parte . No había ninguna señal de sangre o violencia en su cuerpo .
Pero Jack supo k estaba muerto .



(i aixó continue...)

Eisss,
Aquest és el meu bloc!!!